diumenge, 25 de desembre del 2011

ROSEGONS

No em cansaré de dir que gran part dels plats que posem en les taules dels nostres llars són de procedència o influència musulmana. Especial menció a la pastisseria ja que van ser els moriscos els que ens van ensenyar a utilitzar la farina, les panses, la mel, el sucre i per descomptat les ametles. Com ja estem en Nadal i són festes on els dolços ens els trobem allà on anem, hui prepararem uns rosegons amb què complimentarem als que vinguen a visitar-nos.

Ens farà falta:

1 kg d'ametla mòlta (no molt fina i amb pell)
1 kg de sucre
3 ous grans

Batre els ous i afegir el sucre i l'ametla. Pastar tot fins a aconseguir una pasta ben lligada (al principi vos pareixerà que no lligarà mai però al final s'aconseguix). Ara, amb la mans untades d'oli, anirem pessigant la massa i traient trossos no molt grans ja que quan s'assequen queden molt durs. Antany, quan el ritme de vida era molt menys accelerat que el de hui en dia, esta operació es feia un mes abans de Nadal i els rosegons es deixaven assecar a l'aire. Nosaltres ens conformarem de col•locar-los en una safata de forn, i els enfornarem, amb l'aire, a 200º , durant uns 10 minuts, fins que comencen a daurar-se. Hi ha qui li afig a la massa canella i/o ratlladura de llima, però jo ho trobe innecessari. També hi ha qui els pinta amb ou abans de ficar-los en el forn a fi que agafen un color més daurat. Que cada un faça el que estime més convenient. Un vi espumós (no podem cridar-li cava) de moscatell bén fresc vos anirà de perles per acompanyar els rosegons.

Nota. Tots sabeu el que són els rosegons. Es criden així per que quan s'assequen cal tindre bons queixals per a menjar-se'ls.

dilluns, 19 de desembre del 2011

LLOMS DE DAURADA EN SUQUET AMB LLAGOSTINS I GULES


La daurada és un peix blanc de la mateixa família que el besuc o el dentol. Gracies a la proliferació de vivers, ara el seu preu és molt més assequible. No obstant això, la diferència entre la carn fina d'una dorada salvatge, que s'alimenta d'altres peixos, crustacis i mol•luscos i una de viver alimentada a base de piensos secs, amb una carn més blaneta i menys gustosa, és com del sol a la terra. En les nostres costes mediterrànies, el seu consum està molt generalitzat tant en calderetes, a la sal, torrades o, com la prepararem hui, en suquet.


Per a 4 persones.

6 lloms de daurada
16 llagostins
100 g de gules (o anguirinyes)
50 cl oli d'oliva
½ litre caldo de peix
1 ceba tallada en juliana
3 dents d'all picats
1 tomaca ratllada
2 creïlles mitjanes
2 branquetes de jolivert
½ culleradeta de pebre roig
Sal
Pebre
Oli

Si no tenim bons ganivets, demanar en la pescateria que ens netegen i separen els lloms de les daurades. Pelar els llagostins i llevar els caps. En una cassola prou gran com per a què càpien els lloms de les daurades, calfar oli i sofregir les creïlles, la ceba, els alls, la tomaca i el jolivert. Afegim el pebre roig i el caldo de peix, salpebrar, tapar i deixar a foc mitjà fins que estiga tot tendre. (pot tardar uns 15 minuts depenent de la grandària de la creïlla). Posar els lloms de la daurada prèviament salats, els llagostins i les goles (o angurinyes que són un poc més barates), deixar coure uns minuts fins que el peix estiga cuit (ha de quedar sucós). Una bona barra de pa i un vinet rosat lleugerament afruitat és el que vos recomanaria per a este plat. Bon profit.

diumenge, 11 de desembre del 2011

ESTOFAT DE SÉPIA I PENQUES (UN ALTRE)

Jo sempre he defés que la cuina de cada zona està condicionada essencialment per dos coses: la seua ubicació i pel oratge. El mar mediterrani ens subministra la major part del peix i marisc fresc que prenem. Al mateix temps, la temperatura i la pluja actuen de dos maneres, la primera és que influïx en la producció agrícola. Moltes verdures i hortalisses de la nostra horta no eixirien si el nostre oratge no fóra com és de temperat. D'altra banda, si tinguérem temperatures molt baixes el nostre receptari estaria ple de plats molt més contundents que el que ací solem elaborar. Per al plat de hui utilitzarem ingredients frescos i pròxims. La verdura de la nostra horta i la sépia del nostre Mediterrani que s'acosta a la costa a buscar aigua temperada.


Per a 4 persones ens farà falta:

2 sépies grans fresques
½ kg creïlles
3 penques
1 ceba
1 tomaca
½ got de vi blanc
½ litre d'aigua
1 ramell jolivert
4 dents d'all
Pebre
Safrà o colorant
Oli d'oliva
Sal


Netejar, tallar en trossos d'uns 5 cm i posar a bullir les penques durant almenys ½ hora. Mentrestant, netejar, trossejar i salar les sépies, pelar ceba, pelar i picar els alls. Pelar les creïlles i “trencar-les” en trossos 3 o 4 cm. Picar la tomaca. En una cassola sofregir la ceba i els alls picats. Després afegir la tomaca i el jolivert i deixar al foc uns 3 minuts. Tirar el contingut de la cassola en el braç de túrmix i triturar-ho tot fins a aconseguir una espècie de farinetes. Sofregir la sépia i quan vegem que comencen a estar, saltejar un poc les penques que ja estaran bullides. Tirar les espècies, (el pebre amb moderació) l'aigua, el sofregit que hem picat, sal i el vi i deixar a foc mitjà uns 20 minuts. Quan vegem que la penca estiga tendra, afegir les creïlles i coure fins que estiguen cuites. A mitat de cocció rectificar de sal si fera falta. Si ens quedarem sense caldo, es pot afegir un poc. Este plat ho vaig veure preparar per primera vegada en el Taller de cuina de Conchi Gómez qui, una vegada més em va sorprendre, tant pel seu resultat com per la senzillesa de la seua elaboració. Espere que disfruteu tant com ho vaig fer jo quan ho vaig provar.

diumenge, 4 de desembre del 2011

LA SARDINA DE BOTA I EL SOPARET ALACANTÍ


La sardina de bóta ha sigut, durant anys un dels grans recursos alimentaris a l'hora de l'esmorzar dels jornalers agrícoles. La forma de cocció era senzilla, se'ls llevava l'excés de sal, les obrien per la mitat, les fregien en bona cosa de oli i a mullar pa. Allà pels anys 50, un conegut restaurant d'Alacant va millorar la imatge del plat afegint nyores, ou, alls tendres i creïlles i va inventar el conegut com soparet alacantí, plat típic de les nits de les Fogueres de Sant Joan i on, novament, podem veure una perfecta simbiosi entre la terra i la mar. He d'advertir-vos que es tracta d'un homenatge al colesterol i a la tensió. Si el prepareu, procureu que siga enjorn perquè, quan arribe l'hora de gitar-se, tingueu la digestió més que feta. En cas contrari, emportar-vos aigua prop del llit per que estareu bevent casi tota la nit. Anem amb el plat.

Ingredients per persona

1 sardina de bóta (també crida “de casco”)
1 ou (millor si és camperol)
2 nyores
3 tomaques seques
1 creïlla xicoteta
3 alls tendres
Oli d'oliva
Sal



Rehidratar les tomaques deixant-les en aigua tèbia durant una hora. Pelar i tallar les creïlles. Netejar els alls i llevar el peduncle i les llavors a les nyores. Si no teniu nyores a mà, també podria fer-se amb pimentons verds o inclús rojos. Les tomaques seques són opcionals però jo les he posat perquè m'encanten i per a fer-li la boca aigua al meu bon amic Ximo. Les sardines, hi ha prou en netejar-les amb un poc d'aigua però si ho preferiu, podeu llevar-li el cap i l'escata. Ens faran falta dos paelles. En una començarem a fregir les creïlles. En l'altra calfar prou oli i daurar primer que tot, les nyores i les tomaques seques procurant que no es cremen. Traure-les i tirar després els alls. Reservar també. En el mateix oli, fregir els ous, un a un, i anar col•locant-los en cada plat. Finalment sofregir les sardines (podeu obrir-les per la mitat o fer-les senceres). Muntar tants plats com a comensals hi haja amb un ou, una sardina, les tomaques, unes quantes creïlles fregides, la nyora o els pimentons i els alls tendres. El colofó és abocar l'oli de la paella per damunt dels plats i salar lleugerament l'ou. Si els comensals són pocs també pot col•locar-se tot en una safata, com he fet jo, i que cada un se servisca en el seu plat.

Nota. Antigament les sardines de bota es venien enrollades en paper d'estrassa i el que es feia al l'arribar a casa, era col•locar-les una a una, enrollades en el mateix paper, entre el full i el marc d'una porta (on estan les frontisses). Es tancava un poc a fi de xafar-les. Amb això s'aconseguia que l'espina i les escates se separaren i així era mes bo de llevar-les. Jo sincerament crec que es poden fregir igual que es mengen fresques (sense escatar) però cada un que faça el que vullga.

Una altra nota. El nom de “bóta” ve del recipient circular de fusta on es col•loquen les sardines per a la seua venda, una vegada sotmeses al procés de salmorra i premsat.

diumenge, 20 de novembre del 2011

CREMA DE CARABASSA


Per fi pareix que arriba el fret i, per tant, eixos mesos en què pareix té més importància l'alimentació. Hui comentarem sobre la carabassa, producte que no és excessivament popular gastronomicament parlant i que, no obstant això, per estes terres, hem sabut donar-li un ús a prácticamente a tota ella. Antigament, quan a penes es tenia per a menjar, la carabassa al forn era com les llepolies de hui. Igualment era utilitzada per a eliminar els cucs intestinals, com antipirètic per a abaixar la febra, com a laxant per afavorir el trànsit intestinal i com a diürètic, tot això aportant molt poques calories. Els seus usos en cuina són innumerables: En confitura, al forn, com a acompanyament, en rebosteria, amb arròs. També les seues llavors són comestibles. Hui, per allò del fret, començarem amb una bona crema de carabassa i per a això haurem d'abastir-nos de:

300 g de carabassa
2 dents d'all
¼ de ceba gran o 1 porro (sense el verd)
100 ml de nata
150 g de carlota
1/2 tomaca xicoteta
1/2 creïlla gran
Pebre negre
Una anou de mantega
Oli oliva
Sal
Caldo de pollastre o de carn
Safrà

Pelar i trossejar la creïlla, ceba (o porro) i alls. Calfarem un poc de mantega i oli en una cassola i sofregirem tot l'anterior durant uns 5 minuts més o menys. Rascar i trossejar la carlota i ofegar-la igualment durant altres 5 minuts amb la cassola tapada. Tirar sal, tomaca ratllada i la carabassa trossejada. Donar unes voltes i cobrir amb el caldo (com més caldo posem, menys espessa ens eixirà la crema), Coure tot a foc fluix durant uns 25 minuts. Triturar el conjunt amb una batedora fins a aconseguir una crema fina. Afegir la nata, el pebre i el safrà i continuar batent. Rectificar de sal i deixar coure uns 5 minuts més. Adornat el plat amb uns brins de safrà, uns trossets de carabassa i un poc de porro fregit que havia guardat i servir calent.

diumenge, 13 de novembre del 2011

OLIVES AMB SOSA


Al febrer del 2010 ja vaem comentar la forma de preparar olives partides. Hui el que farem és buscar un sistema alternatiu que accelere el procés i que podem menjar-les abans. Per a això utilitzarem sosa càustica. Tradicionalment es diu que per cada quilo d'olives que vullguem adobar, cal posar 30 g d'eixe corrosiu, però jo no sóc molt partidari d'este sistema ja que, si bé és cert, que les tenim preparades de seguida, les olives perden molt de gust i duren menys temps que amb el sistema meu. El que si vos demane encaridament és que extremeu les precaucions amb el seu ús. No tocar-la amb les mans o posar-se guants de làtex i si vos esguita la pell, llavar-vos de seguida amb molta aigua ja que en cas contrari vos la cremarà. Les olives procurarem que siguen grosses i de poc os i no es poden ni partir ni xafar.
Ens farà falta:
5 kg d'olives
80 g de sosa càustica
Aigua de pou o pluja (mai de l'aixeta ja que està clorada)
Unes 30 fulles de garrofera (perquè no s'ablanisquen les olives)
Una dotzena de branques de sajolida
1 cabeça d'alls (sencers i sense pelar)
Sal grossa
5 fulles de llorer (diuen que manté el color de les olives)

Deixar les olives en un cabàs de goma a remulla durant un parell de dies i canviar l'aigua cada 24 hores. Passats eixos dos dies, agafarem un poal net, ho omplirem fins a la mitat d'aigua i dissoldrem en ella la sosa càustica (hidròxid sòdic) removent bé amb un pal llarg de fusta. Observarem que l'aigua comença a calfar-se, a fer efervescència i a emanar vapor. Deixar-la refredar. Canviar l'aigua del cabàs d'olives per última vegada de manera que queden totalment cobertes. (mes o menys mig cabàs) . Una vegada deixe de bullir la sosa, tirarem el contingut del poal al cabàs de les olives amb atenció que no ens esguite, mesclar bé i deixar-les allí almenys durant un dia. Remoure de tant en tant. Transcorregut eixe temps, deixar-les en aigua neta durant uns quants dies i canviar esta cada 24 hores. Anirem provant fins que vegem que no amarguen.

Ha arribat el moment de posar-les en la salmorra. Per a això tirarem les olives en una orsa gran de boca ampla ja siga de fang o de vidre i anar alternant amb la sajolida, el llorer, les fulles de garrofera i els alls. Preparar una salmorra mesclant aigua i sal en la proporció que vos agrade (Entre 60 i 80 g de sal per cada litre d'aigua pot estar bé) i cobrir amb ella totes les olives. Esperar una setmana a fi que agafen el sabor de l'adob. Nota.- L'adob va a gust de cada u. Hi ha qui posa pebre roig, orenga, vinagre, corfa de llima, corfa de taronja, fulls de canya etc. També indicar-vos que l'all va bé a l'oliva però durant uns 15 dies ja que després té tendència a ablanir-les

diumenge, 6 de novembre del 2011

GAMBA AMB BLEDES

 

Al juny del 2009 vaem prepar en este blog gamba de mar amb espinacs i vaem dir que el plat tradicional era amb gambeta de riu i bledes. Hui prepararem este plat tan típic en estes terres i tan pres en sopars de caloroses nits d'estiu. També hi ha qui el servix com a aperitiu o tapa. He utilitzat la gambeta de riu (la més xicoteta) perquè em l'havien regala, però si no podeu aconseguir, igualment pot fer-se amb gambusi, pallus, gambeta o una altra classe de gamba xicoteta. Quant a la bleda, dir-vos que és originària dels països riberencs del Mediterrani i, com no, van ser els àrabs els que van desenrotllar el seu cultiu i van descobrir les seues propietats medicinals, que són moltes: Diürètica, millora transite intestinal, infeccions respiratòries, ideal per a dietes aprimadores etc. El mes correcte és agafar les bledes silvestres que creixen per zones humides poc de temps abans d'utilitzar-les (ja que aguanten molt poc en la nevera), emportar-te-les a casa, tallar-les i netejar-les, però si sou com jo, que treballeu i no teniu temps per a això, el millor és comprar-les. Si són senceres, triar aquelles que tinguen la fulla molt verda, llisa, i sense taques. La penca també vos pot dir el temps que porten agafades. Quant mes blanca i erta, millor. També podeu optar per comprar-les envasades i ja llestes per a guisar (és el que he fet jo hui).


Utilitzarem:

½ kg gambeta de va riure
800 g de bledes
2 tomaques madures
2 culleradetes de pebre roig dolç
1 tros de vitet (opcional)
3 alls
Oli d'oliva
Sal


Si les bledes són silvestres, la primera cosa que cal fer el netejar i trossejar-les. Calfar oli en una cassola de fang, sofregir els alls pelats i picats i la gambeta fins que esta comence a posar-se de color rosat. És el moment d'afegir la tomaca pelada i molt picada i el vitet si volem que pique un poc. Quan estiga fregida la tomaca, afegiu el pebre roig, mescleu-ho per a què no es creme i de seguida posem les bledes. Deixar coure uns 10 o 12 minuts. Tireu un pessic de sal si fera falta. Al principi vos pareixerà que hi han moltes bledes però després veureu que es queda en res. Tampoc farà falta que tireu gens d’aigua ja que estes en amollen molta. Com podeu veure, es tracta d'un plat tan espectacular en la seua presentació com senzill en la seua elaboració. Bon profit

diumenge, 30 d’octubre del 2011

CALDERETA DE SÉPIA


He de reconéixer que el plat de hui és un monument a l'estalvi. Com faig sempre, vaig eixir a comprar sense tindre molt clar que era el que faria. M'agrada sempre pegar un passeig pel mercat o pel l'hiper i, segons el que hi haja fresc, bé siga carn, peix o verdura, decidisc que preparar. Hui ha sigut l'excepció. He passat per al puesto del peix i veig unes sépies fresques amb una pinta increïble a molt bon preu, gambons mitjans en oferta i unes galeres de bona grandària i sense freses, també a preu excepcional i no ho he dubtat. Amb això i amb quatre coses que tènia al rebost, he preparat la següent caldereta que estic segur serà del gust de tots. Dels ingredients poc puc comentar que no sapieu.

Per a 4 persones

1 kg de sépia
4 galeres
4 gambons
28 cues de gamba
2 creïlles mitjanes
1 ceba mitjana
3 dents d'all
2 tomaques madures
2 fulles de llorer
1/2 pimentó roig
150 cc de vi blanc
½ litre aigua (o millor caldo peix)
Safrà
1 culleradeta de les de café de pebre roig dolç
Pebre
Oli de oliva
Sal

Si teniu traça a netejar les sépies, és la primera cosa que cal fer. Si no, li ho demaneu a la peixcatera. Una vegada netes, tallar-les en daus i salar-les. Pelar les creïlles i “trencar-les” en trossos xicotets. Pelar i picar les tomaques. Tallar en daus el pimento. Pelar i picar alls i ceba. En una paella prou gran, calfar oli i sofregir junt amb les fulles de llorer, alls i ceba. Afegim creïlles i pimentó. Continuem amb la sépia i tomaca. Sofregir tot durant una estona. Afegim el pebre roig, donem unes voltes, salpebrem i reguem amb el vi blanc. Deixem coure uns minuts i tirem l’aigua fins que quede tot cobert. Deixar coure a foc mitjà fins que la sépia estiga blaneta. (Uns 20 minuts poc mes o menys). Uns 5 minuts abans d'apagar el foc i sempre amb un poc de caldo, tirem les cues de gamba, galeres i gambo. Llest. Només vos falta un bon tros de pa per a mullar i un vi blanc sec i fresc per a acompanyar.

dissabte, 22 d’octubre del 2011

POLP A LA BRASA


A pesar de que la barbacoa sol ser menjar propi de l'estiu, gràcies al clima tan temperat que tenim ací podem preparar-les pràcticament durant tot l'any. Estem a l'octubre i a pesar d'això, encara abellix encendre una bona brasa, unes cerveses fredes i bons amics que ens acompanyen. Hui prepararem un plat que estic segur serà del grat de tots. L'estiu passat ja vam veure el que es podia fer amb uns xicotets polps i una simple planxa. Esta vegada anem a preparar-los a la brasa. Quan feu barbacoa, podeu aprofitar per a torrar uns quants i veureu que mosset més bo.

4 polps mitjans (d'uns 25 cm aprox.)
2 fulles de llorer
Oli d'oliva
Pebre roig dolç
Jolivert
Sal

Comprar els polps i congelar-los durant almenys un parell de dies a fi d'ablanir-los. Traure'ls del congelador 24 hores abans del moment de torrar-los. Eixe dia netejar bé els polps i llevar-los ulls i boca. Agafar una cassola amb aigua salada (si fóra de mar molt millor), tirar-li el llorer i quan bulla, agafar els polps del cap i amb precaució de no cremar-nos, submergir-los 3 vegades consecutives i traure'ls un a un. Veureu com s'encollixen les potes. Açò es fa per a què no se solte la pell després. Deixar-los coent uns 8 minuts. Traure'ls, escórrer i reservar. Mentrestant, col•locar en el got de la batedora el jolivert, pebre roig, oli i sal i picar-ho tot. Amb les brases ja llestes i no molt fortes, col•locar els polpets en la graella i torrar sense deixar que es cremen. Deixar-les refredar un poc i amb unes tisores trossejar-los. Regar per damunt amb el contingut del got i a taula. Diuen que el polp demana vi però si el que teniu és una cervesa bén freda, disfrutàreu igual.

Nota. Si el polp l'heu agafat bussejant o polpejant per damunt del remelsos i d’alli vos n'aneu directe a la barbacoa, tindreu que colpejar-ho 4 o 5 vegades contra una superfície dura a fi de trencar el nervi i ablanir un poc la carn.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

CONILL AMB TOMACA


La carn del conill, domèstic o de caça, és una de les més utilitzades en tota la costa Mediterranea. La seua carn té poc contingut en sal i molt poc greix. El plat de hui és, sens dubte, el més popular i formes d'elaborar-ho hi han, tantes com persones tinguen ganes de guisar-ho.

Per a 4 persones haurem de tindre:

1 kg de conill trossejat
½ kg de tomaca madura, pelada i picada
4 dents d'all
8 o 10 ametles fregides
2 fulles de llorer
Un godet de brandi
Unes branquetes de orenga
Oli d'oliva
Pebre
Sal

Salpebrar el conill i sofregir-lo amb el llorer, en una cassola si és possible de fang. Anar removent de tant en tant fins que comence a daurar-se (Atenció amb no passar-se que és una carn que no tarda molt en assecar-se). Retirem el fetget i ho picarem junt amb les ametles. Afegir els alls pelats i laminats. Pelar i picar la tomaca i agregar-ho a la cassola junt amb l’orenga. Quan vegem que comença a estar la tomaca sofregida, tirem un godet de brandi, la picada del fetge i les ametles i rectifiquem de sal si fera falta. Ara només queda coure-ho uns 10 o 12 minuts més. Deixar reposar un poc i servir-lo a la taula en la mateixa cassola. Que no vos falte un bon tros de pa per a mullar i un vi negre decent.

Nota. Tal com vos he comentat, varietats d'este plat hi han moltíssimes. Alguns li afigen pimentó roig, altres una ceba bén picada, lleven la ametla o afigen inclus caragols. Com sempre, que cada un faça el que més li agrade.

diumenge, 25 de setembre del 2011

CASSOLA DE LLAGOSTINS

El llagostí és un crustaci que podem trobar pràcticament per tots els mars del món, però en este racó del mediterrani on ens trobem, podem disfrutar d'una de les varietats mes apreciades. A pesar que té major nivell de colesterol que altres mariscos, no hem de tindre-li por, (excepte qui patisca de hipercolesterolemia, clar està), ja que la seua aportació en iode, ferro i fòsfor el compensa. Un altre avantatge que té és el seu moderat preu. Gastronomicamente parlant, els llagostins poden preparar-se de mil formes diferents i hui optarem per una de les més senzilles.

Per a 4 persones

12 llagostins frescos
8 freses de sépia (4 si són grans)
24 cloïsses
2 creïlles mitjanes
8 navaixes
16 clòtxines
10 ametles fregides
100 cc de cava brut
200 cc caldo de peix.
4 dents alls
2 nyores
2 tomaques xicotetes
Safrà
Vitet (opcional)
Pebre negre mòlt
Oli
Sal

En una cassola de fang sofregir lleugerament alls i nyora i retirar. Continuem amb els llagostins prèviament salats i reservar també. Preparar una picada en el got de la batedora amb les ametles, jolivert, alls, tomaca, les nyores fregides i sofregir-la tambe (si volem vitet podem afegir-ho ja). Reguem tot amb el cava i el caldo de peix i mesclem bé. Afegim les creïlles trossejades, el safrà, el pebre i ho deixem coent uns 10 minuts. És el moment de rectificar de sal i afegir navaixes, clòtxines, freses, cloïsses i llagostins reservats. Deixar coure uns 10 minuts mes i a la taula. Que no se vos oblide un tros de pa i un rosadet fresc per a acompanyar.

diumenge, 18 de setembre del 2011

CRUET (UN ALTRE)


Al Gener del 2008 ja vos vaig passar la recepta del cruet i vaem comentar que hi havia una varietat prou coneguda que consistia en, pràcticament fer el mateix, però utilitzant una cassola de fang que despres ficaríem en el forn. Hui provarem de fer-la.

Per a això cal abastir-se de:

4 mollets
4 lluçents
2 creïlles grans
2 tomaques madures
1 ceba gran
1 dotzena de cloïsses
1 ramellet de jolivert
3 dents d'all
2 culleradetes (de les de café) de pebre roig dolç
½ litre d'aigua o millor caldo de peix
Oli
Sal

Netejar, estripar i salar el peix. Pelar i tallar creïlles i ceba a rodanxes d'aproximadament 1 cm de grossor. Pelar i picar la tomaca. Pelar i laminar els alls i picar el jolivert Agafem una cassola de fang prou gran com per a què ens càpia tot i omplim la seua base amb la creïlla. Damunt d'esta col•loquem la ceba i sobre ella els molls i els lluçets. Tirem la tomaca picada, el pebre roig, els alls, el jolivert, un pessic de sal i un bon xorroll d'oli. Reguem tot amb el aigua o caldo de peix i ho posem sobre el foc de manera que calfem pronte la cassola. Encenem el forn i el precalfem a 200º. Quan comence a bullir, rectificar de sal si fera falta i ficar-la en el forn baixant la seua temperatura a 180º i deixar-la uns 20 o 30 minuts. (Fins que la creïlla estiga bona), Repartir les cloïsses per damunt, deixar-ho 5 minuts mes i a la taula. Una barra de pa i un vi negre suau i fresc vos vindràn molt be. Bon profit.

diumenge, 11 de setembre del 2011

ESPET


Hui vos porte un peix que si bé entre els pescadors esportius és prou popular, en la cuina té pocs adeptes ja que la seua carn el blaneta i té un gust prou fort. A pesar que alguns el criden la barracuda del Mediterrani i són de la mateixa família, crec que no cal confondre'ls. La primera sol ser més gran, solitària i agressiva. L'espet, en canvi, sol veure's en bancs de més de 100 individus i la seua dimensió sol ser més xicoteta. Es diu que va entrar en el Mediterrani a través del Mar Roig quan es va construir el Canal de Suez. Té un preu tan barat que antigament se li coneixia com el lluç dels pobres. A pesar de tot, jo ho he provat a la planxa o en la barbacoa i puc assegurar-vos que no crec defraude a ningú.


Este va ser el meu sopar l'altre dia

1 espet d'uns 40 cm aprox.
Oli d'oliva
2 culleradetes pebre roig dolç
1 dent all
Un ramellet de jolivert
Sal


Netejar i salar el peix. Tallar-ho en trossos d'uns 5 o 6 cm. En el morter picar l'all, el jolivert, el pebre roig i un pessic de sal. Agregar l'oli i mesclar. Calfar la planxa, tirar un poquet d'oli i torrar els trossos de peix. Si optàreu per la barbacoa, és millor torrar el peix sencer i després trossejar-ho. Col•locar en un plat i regar-ho amb el contingut del morter. Més fàcil, impossible

diumenge, 4 de setembre del 2011

AIGUA LLIMÓ


Ha arribat setembre i pareix que la calor de l'estiu comence a desaparéixer. Sent sincer, per a mi i per a molts dels què tenim la sort de viure en estes costes mediterrànies, setembre és el millor mes de l'any. Encara fa bon temps, es pot dormir bé a la nit, no hi ha cues de cotxes i el que és més important, sense necessitat de barallar-se amb ningú per una plaça de pàrquing o per una cadira de restaurant o bar, podem fer un passeig per la platja i prendre'ns una copa o aixo tan refrescant com es un l'aigua llimó que prepararem hui. Sense dubte, el que ens trobarem per ací, és de tipus industrial (que no dic que no siga bo, que ho és) però res té a veure amb la recepta casolana que vos propose i que, una vegada li hàgeu agafat en manya, podreu preparar-la al gust de cada un jugant a llevar-li acidesa i endolcir-la més o menys. Si a més a més teniu fills, podeu passar una vesprada agradable amb ells preparant un refresc que els va a encantar a tots.


Ens farà falta:

4 llimes de pell grossa
700 g sucre
1,5 litres aigua embotellada (la de l'aixeta pot deixar gust a clor)
Canella (opcional)


Abans de començar he d'insistir-vos que hui, més que mai, les quantitats dels ingredients són merament orientatives. Ja sabeu que sobre gustos no hi ha res escrit i a uns els agradara més o menys dolç i a altres amb més o menys gust a llima. Podeu afegir o llevar sucre o suc de llima amb tota llibertat. El meu consell és que el feu i vos anoteu les quantitats per a, en futures ocasions, corregir si no esta a la vostra satisfacció.

Preparar en una cassola un xarop lleuger mesclant el sucre amb 1 litre d'aigua (a foc lent). No deixar que prenga color ja que després pot fer massa gust a caramel. Deixar refredar. Afegir la resta de l'aigua a poc a poc fins a aconseguir la dolçor desitjada. Pelem finament la part groga de 2 llimes i ho tirem al got de la batedora, llevem la pell blanca d'ambdós llimes (ja que després amarga). Ho afegim al got junt amb el suc de la resta de llimes. Batem bé, ho passem pel xinés i finalment ho afegim al xarop. És moment de ficar-ho en el congelador i, quan vullguem prendre el granissat, li donarem un colp amb el micrones i ho passarem per la batedora fins a aconseguir la textura de granissat. Distribuir en els gots i col•locar una palleta. La canella és opcional. Si vos agrada i voleu podem tirar-li una mica al fer el xarop, però sense passar-se ja que el seu gust és molt fort. Recordar-vos que el que estem fent és aigua-llimó, no aigua-canella. Veureu que el color que se'ns queda no és el mateix que el que ens servixen per ahí. Si ho trobeu a faltar, podeu arreglar-ho afegint una xicoteta quantitat de colorant del què utilitzem per al menjar, una vegada feta la mescla i abans de ficar en el congelador.

Una altra opció que tenim per a llevar-nos la set a mitjan vesprada és no ficar la mescla en el congelador si no en la nevera. Quan ens abellisca, la servim en gots junt amb uns glaçons o inclús amb gel picat a manera de refresc.

diumenge, 28 d’agost del 2011

ARRÒS SEC AMB MUSOLA

Ja hem vist 3 plats diferents amb musola, guisada, secada i amb arròs caldós. Hui prepararem un arròs sec amb este peix d'esquelet cartilaginós l'existència del qual, segons pareix, es troba seriosament amenaçada.

Ens farà falta:

400 g
300 g de musola
24 cues de gamba
8 crancs
1 litre de caldo de peix
7 dents d'all
1 ramellet de jolivert
2 tomaques madures
1 nyora
Oli d'oliva
Sal


Torrar un poc la nyora, llevar-li la cua i preparar una salmorreta picant-la junt amb els alls pelats, el jolivert, sal i la tomaca pelada i picada. En una paella gazpachera calfar oli i sofregir la musola neta, trossejada i prèviament salada i els crancs. Reservar. En el mateix oli sofregir la salmorreta i quan comence a enfosquir la tomaca, afegir l'arròs i donar-li unes quantes voltes. Regar amb el caldo calent. Quan comence a bullir, col•locar el peix i les cues de gamba. Rectificar de sal si fera falta i deixar coure a foc lent uns 18 minuts fins que se'ns quede l'arròs sec.

diumenge, 21 d’agost del 2011

ENSALADA D'ABADEJO


Hui prepararem un plat equilibrat, amb proteïnes, hidrats de carboni i vitamines. Plat fresc i deliciós que ens pot servir tant com entrant com a plat principal en estos calorosos i aclaparadors dies d'estiu.

Hem de tindre a mà:

200 g abadejo dessalat
3 tomaques
2 creïlles
1 pot de margallons
2 dents d'all
1 pot xicotet olives negres
100 g de canonges
Un ramellet de jolivert
Vinagre
Oli d'oliva
Sal d'escates

Posar a bullir les creïlles amb aigua i sal normal fins que estiguen cuites. Escaldar les tomaques i pelar-les. Trossejar les olives negres. Ficar en el got de la batedora els alls pelats, el jolivert, l'oli i el vinagre i picar fins a aconseguir una espècie de vinagreta. Reservar-la. Una vegada cuites les creïlles, traure-les de l'aigua, deixar-les refredar i pelar-les. És hora de muntar el plat. Sobre una base de canonges, col-loquem les creïlles tallades a rodanxes de, poc mas o menys 1 cm. Damunt col-loquem les tomaques tallades de la mateixa manera, l'abadejo esmollat i unes escates de sal. Adornem amb els margallons. És el moment de tirar les olives negres picades i la vinagreta. Bon profit.

dissabte, 13 d’agost del 2011

SOPA FREDA DE COGOMBRES


Sincerament crec que el que els alemanys han fet amb els cogombres espanyols és una verdadera canallada i no se m'ocorre una altra cosa per a ajudar a qui sempre paga el “pato”, que és al llaurador, que preparar un plat en què s'utilitze gran quantitat d'esta hortalissa portada a la nostra terra pels romans. Si damunt de beneficiar als seus productors, ens trobem que el seu consum hidrata la nostra pell, repara les mucoses intestinals, ens refresca i sobretot, ens ajuda en la ja coneguda “operació biquini”, crec que no cal més per a què vos poseu a comprarne.

Per al plat de hui necessitarem.

3 cogombres
3 pomes
1 iogurt natural
10 fulletes de menta fresca
½ litre de suc de poma
3 cullerades soperes de vinagre de poma
Sal
Pebre negre acabat de moldre

Pelar els cogombres i llevar-los ambdós extrems ( ja que a vegades solen amargar). Tallar-los en trossos xicotets. Repetir l'operació amb les pomes però esta vegada reservarem mitja per a adornar després. En un recipient prou gran com per a què ens càpia tot ficar els cogombres, la poma, la menta, el vinagre i el suc. Triturem tot amb la túrmix o la batedora fins a aconseguir una sopa densa. Afegim el iogurt, salpebrem i tornem a mesclar. La fiquem en la nevera o en el congelador a fi de refredar-la. Quan anem a servir-la, la fiquem en una tassa gran, tallem a quadrets la poma reservada i els afegim per damunt. Adornar amb unes fulletes de menta.

dilluns, 8 d’agost del 2011

BAJOQUES AMB PERNIL


Des de ja fa prou de temps, a tot el món li ha entrat la preocupació per tindre un cos no sols sense un gram de greix si no també saludable. Aprofitant la meua xicoteta horta i la gran quantitat de bajoques verdes que em subministra, hui prepararem un plat tradicional que bé pot ser el sopar perfecte per a un calorós dia d'estiu.

Haurem de tindre a mà:

½ kg de bajoques verdes amples
200 g de pernil serrà
4 dents d'all
1 ceba
1 got vi blanc (uns 200 cc)
Oli d'oliva
Sal

Despuntar els bajoques per ambdós costats i tallar-les en trossos d'uns 3 cm aproximadament. En una cassola posar a bullir aigua, sal i un dollet d'oli. En el moment d'alçar el bull, tirar les bajoques i deixar-les coent uns 10 o 12 minuts. Escórrer i reservar. Mentrestant, en una paella gran, sofregir els alls i la ceba pelats i picats finament. Un poc abans que comence la ceba a transparentar, afegir el pernil tallat en quadrets xicotets, donar-li un parell de voltes i afegir les bajoques. Mesclar bé. Ja el podríeu servir així però a mi m'agrada que estiga coent un poc tot junt pel que ho regue amb un godet de vi blanc i deixar-ho uns 10 minuts mes. Emplatar i servir

diumenge, 31 de juliol del 2011

ARRÒS CALDÓS AMB RAP I ESPINACS

Si, ja es que no són dates per a molt d'arròs caldós però si ens ho mengem a la ombra, que córrega l'aire i després fem una bona sesta, no crec que passem molta penúria. Qui cuine plats d'este tipus fa dos coses, la primera és evocar els nostres avantpassats i a eixa cuina que la vida moderna està fent desaparéixer i la segona i no per això menys important, gratificar al paladar amb un palmito de sabors que ens oferix la nostra fauna marina i la nostra horta.

Per a 4 persones

300 g d'arròs
1 cua de rap
¼ kg espinacs
12 cloïsses mitjanes
12 cues de gamba (pot ser congelada)
1 tomaca madura
4 calamarets
2 nyores
1 ramellet de jolivert
2 litres caldo de peix
Oli d'oliva
Sal


Tallar i salar el rap i el calamaret. Sofregir-los en un calder si és possible de ferro i reservar. En el mateix oli sofregir els espinacs trossejats i nets (no vos preocupeu si en veieu molts que després al fregir es queda en res) i reservem també. Continuem amb els alls i les nyores i una vegada sofregits picar-los en el morter junt amb el jolivert i un pessic de sal. Sempre amb el mateix oli sofregir la tomaca pelada i picada, afegir el contingut del morter i l'arròs. Donar-li unes voltes i regar amb el caldo bullint. Coure tot a foc mitjà durant 12 minuts. Tirem cloïsses, cues de gamba, espinacs, el rap i calamaret, rectificar de sal i deixar 6 o 7 minuts més. Servir de seguida.

dilluns, 25 de juliol del 2011

TORTADA DE PANSES


La recepta de hui li'l devia a la meua cosina Pepa Guardiola, qui allà pel mes d'octubre em va demanar uns postres amb panses. Per a ser sincer, he de reconéixer que he provat diferents plats amb elles, però cap ha tingut un resultat prou satisfactori com per a penjar-ho d'este blog. La tortada que a continuació comentem ha sigut degudament testada i aprovada pel meu bon amic Ximo, (gran tastador de rebosteria), per aixo estic totalment convençut va a agradar-vos a tots.


Haurem de tindre a mà:

100 g panses (millor sense llavors)
100 g ametles mòltes
3 ous
¼ kg farina
¼ kg sucre
1 godet de mistela o un altre vi dolç
1 godet d'oli de gira-sol
1 godet de llet
16 g de rent
La ratlladura d'un llima
Mantega


Trossejar un poc les panses. Es baten les clares a punt de neu, se li afig el sucre i es torna a muntar. Afegim els rovells i batem una altra vegada. Continuem amb la farina i mesclem i així successivament amb l'ametla, les panses, el rent, l'oli, la llet, la mistela o el vi i la ratlladura de llima. Una vegada tot mesclat, abocar-ho en un motle prèviament greixat amb la mantega i ficar en el forn precalfat a 190º durant una mitja hora. Baixar a 150º i deixar un altre tant. Apagar i deixar temperar dins del forn. Vos recorde que els temps són orientatius i depenen del forn i dels motles. En el nostre cas era de silicona pel que si utilitzeu algun de metall o vidre és possible que en menys temps hi haja prou. Desemmotlar i servir. Un cava semi-sec fresc vos anirá de perles per a acompanyar.

dissabte, 16 de juliol del 2011

ORXATA


No seria lògic el comentar en este blog receptes i begudes d'esta costa mediterrània i oblidar-se de l'orxata. El nostre clima temperat i sòl arenós conformen un lloc idoni per a la sembra i recol•lecció de la xufa que és com se li coneix vulgarment la Cyperus Esculentus o també Jónçara avallanada. Estem davant d'un tubèrcul d'uns 40 o 50 cm d'altura, probablement d'origen nord-africà (Egipte), introduït en la nostra terra, com no, pels àrabs i a la que se li atribuïxen propietats curatives de malalties com ara l'arterioesclerosi i el colesterol roín. Amb tota seguretat, el seu ús més comú és l'elaboració de la “llet de xufa” precedent de l'actual orxata tal com la coneixem ara. Les fotos i la recepta per a l'elaboració d'esta orxata ens les dóna els nostres amics Ximo i Rosa.

Haurem d'abastir-nos de:

500 gr. de xufes (podeu trobar-les en qualsevol mercat ambulant)
200 gr. de sucre moreno
1 palet de canella
La corfa d'un llima xicoteta
2 litres d'aigua mineral fina


Es posen les xufes a remulla la nit anterior i les deixarem unes 12 hores màxim (procureu que no siga més perquè se “aiguen” i perden el seu gust). Tirar l'aigua amb què han estat a remulla i repassar-les amb aigua neta. Col•locarem en el got d'una túrmix els dos litres d'aigua i les xufes (en diverses vegades).Es tritura i es col•loca la mescla en un recipiente, afegirem el sucre, la canella i la corfa de llima i es deixa reposar així tot junt, unes quatre hores. Tot seguit es cola en un colador de tela i la pasta restant anirem apretan-la en les mans per a traure tot el suc. Ho guardarem en la nevera o en el congelador si preferim prendre-la granissada, (en este cas anirem menejant cada hora perquè no solidifique del tot). I ací teniu l'orxata. És molt recomanable prendre-la amb els típics "fartons", de venda en alguns supermercats.

diumenge, 10 de juliol del 2011

FIDEUA DE CARXOFA I LLAGOSTINS

Estic totalment convençut que el secret d'una bona paella o d'una fideua no és un altre que el sofregit i el tindre un bon caldo. Ja sabeu que normalment utilitzem caldo de peix casolà (res de tetra briks amb caldos preparats i molt menys pastilles de concentrat). Algunes vegades m'heu preguntat quina és la proporció correcta de peix per a traure un bon caldo o fons. La resposta és: cal bullir ¼ kg de morralla per persona. Així, si voleu fer una paella per a 4 persones, amb 1 kg tindrem prou. Vos recorde que per ací diem morralla al peix de roca de baixa qualitat (cintes, rascasa, aranyes, serrans, vaques, crancs, galeres, etc). El seu preu està normalment entre 5 i 10 € el quilo. La fideua de hui, mes senzilla i barata, impossible.

Per a 4 persones

8 carxofes
12 llagostins
3 calamars mitjans
400 g de fideus
1.5 litres de caldo de peix
1 tomaca madura
3 dents d'all
Llima
Safrà
Jolivert
Oli d’oliva
Sal


Pelar les carxofes fins a aconseguir els 8 cors i deixar en aigua amb unes gotetes de llima perquè conserven el seu color natural. (Si no estem en temporada, poden ser congelades, però no és el mateix). Sofregir els llagostins i retirar. En el mateix oli sofregir el calamar net i tallat en anelles i després els cors de carxofa. Retirar també. Preparar una salmorreta amb la tomaca pelada i ratllada, els alls i el jolivert. Sofregir-la també i quan comence a enfosquir-se tirar els fideus a qui donarem unes quantes voltes. Regar amb el caldo bullint.Tirar el calamar, el safrà i distribuir la carxofa. Deixar coure 5 o 6 minuts. Rectificar de sal abans que desaparega el caldo i adornar amb els llagostins que havíem reservat. Deixarem uns 10 minuts més fins que s'asseque el caldo. També podríem haver fet esta fideua amb gambons o millor amb gambes. Cada un amb el que més li agrade. El problema que sol tindre el llagostí és que si cou massa es queda un poc sec. Que no se vos oblide un vi negre jove fresc per a acompanyar.

dilluns, 4 de juliol del 2011

ENSALADA DE MELÓ AMB GAMBES

Ha arribat l'estiu i amb ell, la calor. Ara només la cuina apetitosa, senzilla, alegre i ràpida és la que ens abellix. Eixa calor ens torna inapetents pel que abans que el menjar ens arribe al paladar crec que el més important és que ens convença el seu aspecte. És per això que hui veurem una altra ensalada que l'únic secret que té és la seua presentación. A mes a mes, vaig a preparar-la pensant especialment a la meua bona amiga i seguidora d'este blog, Marisol d'Alacant qui ha decidit posar-se a dieta. Espere que li agrade.

Ens va a fer falta per a 4 persones, com sempre:

1 meló de pell de sapo
24 cues de gamba congelades
1 bossa de canonges frescos
125 g de formatge fresc o una caixa de burguets
10 tomaquets cherry
4 ravens
10 o 12 fulles de menta fresca
Pebre negre en gra
Oli oliva
Sal

Abans que res, cal posar a calfar aigua i sal i bullir les cues de gamba durant poc més de 2 minuts (depenent de la seua grandaria) i refredar-les de seguida perquè no continuen coent. Tallar el meló per la mitat, llevar les llavors i amb un "sacabolas" de cuina anar buidant-ho tot. Netejar i tallar els ravenets en tallades fines i les tomaquets per la mitat. En un bol col-locar la bossa de canonges, les boles de meló, les rodanxes dels ravens, les tomaques, el formatge fresc trossejat (jo he comprat una caixa amb 24 burguets) i finalment les cues de gamba. Mesclar tot bé. Amb el morter picar un pessic de sal, uns grans de pebre negre i 3 ó 4 fulles de menta. Tirar l'oli, mesclar i adobar l'ensalada. Per ultim, omplir les dos mitats del meló amb el contingut del bol, adornar amb les fulles de menta restants i deixar en la nevera un estoneta perquè refresque. Bon profit a tots

divendres, 24 de juny del 2011

PASTIS DE CARABASSETA

Anit em comentava la meua bona amiga Maria Roselló que ja no sap que fer amb tant de carabasseta. I és que això de tindre familiars i amics aficionats a l'horticultura té els seus avantatges i també l'inconvenient que algunes vegades arrepleguem molt més del que podem consumir. Així que este matí he pensat a preparar alguna cosa que portara carabasseta i com hui és festiu ací a Xàbia, he usat allò que més a mà tenia i que és:

2 carabassetes mitjanes
3 creïlles mitjanes
½ kg cues de gamba congelades
3 ous
2 cebes grans i una xicoteta
1 Pot de pimentons del piquillo ( 6 ó 7)
300 ml de nata liquida per a cuinar
2 dents d'all
Anou moscada
Pebre negre en gra
Una culleradeta de sucre
Brandi
Oli d'oliva
Sal

Pelar les creïlles, les dos cebes grans i alls. Tallar finament (millor amb la mandolina) creïlles i carabasseta. Picar la ceba i laminar els alls. En una paella gran amb prou oli sofregir la ceba i els alls. Reservar. En el mateix oli continuem amb la carabasseta i les creïlles. Com les làmines són fines, quasi és volta i volta. Reservem també. Batre els ous en un bol, agregar 200 ml de nata, salpebrar i afegir un poc d'anou moscada. Mesclar bé. Tallar les cues de gamba per la mitat al llarg. Greixar un motle de vidre apte per al forn i col•loquem en el fons una primera capa de làmines de carabasseta, continuem amb una altra de creïlla, una de trossos de gamba i comencem de nou amb carabasseta. Esta vegada repartim la ceba i l'all que em sofregit, una altra de creïlla, una altra de carabasseta, una de gambes. Així anirem alternant fins que arribem dalt i acabem amb una de creïlla. No vos preocupeu si vos sobren d'estes perquè en el mateix oli podeu fregir-les un poc més i fer papes per a l'aperitiu. És el moment de buidar el contingut del bol amb els ous i la nata dins del motle, cobrir bé i ficar en el forn precalfat a 180º durant un mínim de ½ hora. Depenent del gros pot tardar un poc més o menys. Sabrem que està fet si punxem el pastís amb un rosta i ho traiem net. Mentrestant, preparem una salsa d'acompanyament sofregint la ceba xicoteta restant. Quan comence a transparentar, afegir els pimentons del pic els quals empolvorarem de sucre i salarem. Afegim el propi caldo del bot i deixarem sofregir uns 10 minuts. Reguem amb el brandi i deixem que evapore l'alcohol. (també podem flambejarlo si volem). Afegim la resta de nata a la paella, esperem que espessisca un poc i buidem tot el contingut dins d'un got de batedora. Triturem tot fins a aconseguir una salsa homogènia. Ara ja només ens queda tallar un tros de pastís i servir-lo junt amb la dita salsa. Si ho preferiu fred, només cal ficar-ho un estona en la nevera. Bon profit.

diumenge, 19 de juny del 2011

SALADURA DE MELVA

Junt amb la tonyina, bonyitol i cavalla, la melva forma la família de túnids que es pesquen en el nostre mar Mediterrani. Realment la melva es una varietat de bonyitol de aspecte molt paregut a este, només diferenciant-se perquè té les aletes més separades i unes 15 ratlles dorsals de color fosc pels dos costats. La seua pesca s'endinsa en la prehistòria però van ser els romans i fenicis els que van perfeccionar la seua conserva i van generalitzar el seu consum. En alguna ocasió hem comentat que antany, al llaurador passava el dia fora de casa i la seua dieta consistia en unes sopes de café, malta o llet per a desdejunar-se i al migdia, un tros de pa tallat amb la navaixa i sobre el qual es posava unes anxoves o un tros de melva en saladura. L'entrepà, tal com hui ens mengem, era totalment desconegut. El plat calent se'l prenien al caure el dia que era quan tornaven a casa. Hui prepararem eixa melva en saladura i no cal confondre-la amb la melva seca que ja comentarem en una altra ocasió.

Ens farà falta:

Melva
Sal grossa humida
Pebre negre en gra

Netejar la melva i tallar-la a trossos no molt grans, rebutjant el cap. Posar-la a remulla per a netejar la sang durant unes hores fins que estiga blanca. En un pot de vidre de boca ampla tirar una capa de sal, una de melva i uns grans de pebre, i així successivament fins a arribar dalt, on acabarem amb una capa de sal Ha de quedar compacte i sense buits. Tapar i deixar en lloc fresc i fosc si és possible durant almenys 3 mesos. Per a consumir-la, llevar-li la sal, esmicolar-la i posar-la en un plat amb un bon doll d'oli d'oliva. Si l’acompanyeu amb un bon tros de pa amb tomaca i un vi negre amb no molt de cos vos farà passar unes hores inoblidables. Bon profit.



diumenge, 12 de juny del 2011

FIDEUA DE RAJADA




L'any passat ja vam fer una paella de rajada. Hui provarem un plat semblant però esta vegada tirarem fideus

Per a 4 persones

2 kg rajada
6 gambes o llagostins
3 nyores
1.5 litres caldo de peix (o de la mateixa rajada)
300 g fideus de fideua
2 tomaques
1 ramellet de jolivert
3 alls
Oli
Sal
1 cua rap (opcional)
1 sépia (opcional)


Netejar les rajades, separar les aletes del seu cos, talla-les en trossos xicotets i salar-les. Si no tenim caldo de peix podem preparar un posant a bullir, durant uns 20 minuts, en una cassola aigua amb les restes de la rajada, un parell de fulles de llorer, una tomaca i un poc de pebre negre en gra. Posar la paella al foc amb oli i sal. Sofregir la nyora i els alls i reservar. Tirarem la rajada i les gambes, li donarem un parell de voltes i reservarem també. Pelar i picar les tomaques i tirar-ho en el got de la batedora junt amb els alls, les nyores, el jolivert, sal i triturar-ho tot. En el mateix oli posem a sofregir el contingut del got. Regar amb el caldo. Quan comence a bullir tirar els fideus i repartir-los per tota la paella. Als 5 minuts repartir els trossos de rajada i els llagostins o gambes reservats. Ajustar de sal. Deixar a foc mitjà uns 12 minuts més. Apagar i deixar reposar.


Nota. Al final s'han apuntat un parell d'amics a última hora i he hagut de furgar per al congelador. Uns trossets de sépia xicotets, una cua de rap i un poc més de caldo i fideus han completat els ingredients, però crec que sense ells hauria eixit igual de bona.

dimarts, 7 de juny del 2011

ENSALADA DE PIMENTONS TORRATS

Ja s'acosta l'estiu i és moment de menjars frescs i de poques calories que ens ajude a combatre la calor i, al mateix temps, a perdre eixos kilets que ens sobren. La de hui, una ensalada deliciosa, senzilla i molt sana.

Ens farà falta

3 pimentons rojos grans
1 ceba
100 g cavalla en oli (o tonyina)
Vinagre
Olives negres (opcional)
Oli d'oliva verge extra
Sal

Netejar els pimentons, regar-los amb un poc d'oli i ficar en el forn precalfat a 180º durant 30 o 40 minuts. Quan porteu la mitat del temps, donar-los la volta. Una vegada torrats, apagar el forn i deixar-los refredar. Pelar, espinyolar i trossejar els pimentons. Pelar i picar la ceba i deixar-la unes hores en aigua, vinagre i sal per a llevar-li la fortor. És hora d'emplatar. En una font col·locar tots els ingredients, mesclar, salar i regar amb un bon doll d'oli d'oliva. Mes fàcil impossible.

dilluns, 30 de maig del 2011

ARRÒS MELÓS AMB COSTELLES I ESCLATASANGS

Afirmar que són mils els plats diferents que podem fer amb arròs no és cap barbaritat. El palmito d'ingredients que tenim a la nostra disposició és tan gran com gran és la quantitat de combinacions que vullguem provar. A pesar que el esclatasang és en la tardor quan podem trobar-ho en mes facilitat, actualment, hi ha conserveres que ens permeten menjar-ho pràcticament durant tot l'any. Hui anem a preparar-los amb un arròs de textura especial. En la nostra costa diem melós a l'arròs que ni és caldós ni sec.

Per a 4 persones:

400 g escalatasangs
¼ kg costelles de porc
300 g arròs
2 tomaques
Pebre roig
1/2 pimentó groc
Sal
3 dents d'all
1.5 litres caldo d'au
Oli


Calfar oli en una paella gazpachera i sofregir a foc fluix les costelles trossejades i els alls sencers, sense pelar i amb un tall dorsal. Afegir després el pimentó trossejat xicotet, la tomaca triturada, el pebre roig i finalment els bolets nets i l'arròs. Donar un parell de voltes a tot. Regar amb el caldo, salar i deixar coure uns 17' a foc no molt fort. Deixar reposar 3 o 4 minuts abans de menjar-ho.