Si revisem les receptes d'este blog veurem que la gastronomia de la costa és molt més fresca que la de l'altiplà de l'interior. En la muntanya alacantina es pot observar una certa austeritat i contundència en els plats, així com una relativa influència de la cuina manxega. Si temps arrere ja vam veure el que era un bon gaspatxo de peix i/o marisc, ara veurem el mateix però amb carn. He de reconéixer que hui he hagut d'improvisar. Ahir vaig estar en la celebració de les bodes de plata dels meus amics Ximo i Rosa i m'he gitat de bon matí pel que, en principi, els ingredients que he utilitzat són dels de caminar per casa, dels que et sols trobar quan, encara somnolent, obris la nevera o el congelador i et planteges si menjaràs a casa o millor que et preparen algo rapidet fora. Com estic convençut que a tots els que seguiu este blog prompte o tard vos va a ocórrer el mateix, he decidit presentar la recepta tal com l'he preparat.Per a 4 comensals
200 g de coca per a gaspatxo
150 g de tomaca
400 g de bolets (les meues eren congelades)
¼ kg conill
¼ kg pollastre (el meu eren cuixets i ales)
1 ceba
3 dents d'all
Litre i mig d'aigua
Un manollet de romer, timó i pebrella
Oli d'oliva
Pebre negre mòlt
Sal
Salpebrar la carn i sofregir-la prou en una paella gaspatxera. Mentres, picar la ceba, els alls i la tomaca. Quan vegem que la carn esta bén daurada, afegir la ceba, els alls i els bolets descongelats i anar removent fins que la primera comença a transparentar. És el moment d'afegir la tomaca. Sofregir tot bé i afegir les herbes aromàtiques (si són recent tallades molt millor). Afegim el caldo, salar i coem a foc mitjà durant uns 20 minuts per a què es mesclen els sabors. És hora de tirar la coca que courà uns 10 minuts sense deixar de remoure ja que se'ns apegaria. Apagar el foc i deixar reposar altres 10 minuts abans de servir. Jo l'acompanyaria amb un bon vi negre. Pròximament prepararem un gaspatxo com Déu mana, amb carn de caça, caragols, bolets naturals i presentant-ho com fan els pastors en la muntanya, però per esta vegada, espere em perdoneu. 
2 comentaris:
Kiko,
Com bé expliques a la introducció, és molt difícil establir límits a la cuina i sovint la d'un lloc agafa plats i maneres de cuinar de l'altra, els fa seus i els adapta a la pròpia manera de fer i als productes que hom té a mà. Sens dubte això enriqueix la cuina.
La meva sogre és de la provincia d'Albacete i allà els gaspatxos són plat imprescindible en tota celebració.
No he pogut veure mai com els fan ja que un parell de vegades que els he tastat he arribat a misses dites.
De moment tal com l'has fet ja m'agrada i espero amb atenció veure quan el tornaràs a fer de la manera tradicional.
Salut.
Hola Kiko! fa poc que he descobert el teu bolg i em fascina perque és un dels pocs que he trobat amb cuina de la terreta ! l'enhorabona! ja me fet seguidora teua i tot, i per cert el gaspatxo m'ha encantat. Besades.
Publica un comentari a l'entrada