Google+ Followers

diumenge, 26 de desembre de 2010

LA CAÇALLA

Encara que l'anim d'este blog és el de preservar i recuperar aquells plats que durant molts anys han deambulat pels foguers dels nostres avantpassats, vull des d'ací fer una especial menció d'una beguda que ha estat fortament arrelada al nostre folklore popular. Es tracta de la caçalla, beguda de sabor fort i sec que s'obté de la destil·lació d'eixa planta tan comuna que tenim en la nostra conca mediterrània com és la matafaluga o anís (Pimpinella anisum).

Quatre són les formes que conec de beure-la:

1r “A seques”. Encara que no vos ho creeu, fins no fa molts anys, hi havia moltíssima gent que la prenia com a desdejuni. A principis de segle passat, els jornalers solien arremolinar-se en places o portes dels bars, oferint els seus servells. En les zones més fredes i humides, era prou normal el que estes persones “entonaren” els seus cossos amb una bona copa de caçalla, mentres esperaven que trencara el dia. També hui en dia hi ha costum de prendre-se-la en forma de colpet.

2n La segona forma i més moderada de totes és la d'agregar una xicoteta quantitat d'aiguardent a les botiges d'aigua per a endolcir-la i que llevara més la set. Hi ha qui defén que és possible que eixe costum nasquera de la creença que afegint un poc d'anís a l'aigua es millorava les seues condicions sanitaries. Això era molt important en una època en què les epidèmies de còlera eren més que freqüents.

3r Heus ací la forma més estesa de disfrutar d'esta beguda. Quan finalitzava la jornada, cansats i assedegats, els hòmens tornaven a passar pel bar perquè els liquidaren jornals, assabentar-se del que havia ocorregut durant el dia i com no, xarrar i fumar un estona amb els amics en companyia d'una copa. Eixa copa hui normalment és una cervesa però antany, el seu ús no estava tan generalitzat i era molt més normal el que es beguera un vi “del terreny”, una absenta o una caçalla. Si tenim en compte que l'aiguardent té 45º no és difícil imaginar que si del que es tracta és de relaxar-se i refrescar-se, és necessari que es mescle amb aigua, la qual cosa li dóna un color blanc que fa que es conega amb el nom de “paloma” o “nuvolet”. Cada un la diluïx en la proporció d'aigua que més li agrade (normalment 4 parts d'aigua per una de caçalla), Ja sabeu això de la dita de que “sobre gustos no hi ha res escrit”.

4t'Una altra forma de prendre-se-la és mesclant-la amb xarop de llima i rebaixant-la igualment amb aigua. En este cas la mescla pren un color groc i per això se la coneix amb el nom de “canari”. Actualment ja existixen marques que comercialitzen botelles amb la mescla de caçalla i llima feta, per el que només cal afegir l'aigua.

Una advertència d'ultima hora, especialment per a aquells que fa temps que no han disfrutat d'esta beguda o no l'han provat mai i és que té 45º. Recordar-vos d’esta altra dita: “La caçalla fa rialla”

2 comentaris:

Toni Torregrossa ha dit...

Molt interessant com sempre, Quico, la nova entrada del teu blog. Potser esta nit de cap d'any ens farem un nuvolet de cassalla d'aperitiu. Salut i bon any!

manu ha dit...

Mon pare, a l'estiu, el canari sempre se'l fà amb llimonà i una oliveta farcida amb anxova, per ací (La Safor) és prou comú, perque para més dolcet, crec jo...